MANIFIESTO

MANIFEST REREGUARDISTA

Jo sóc un artista de rereguarda. Si les avantguardes van aconseguir trencar amb la tradició anterior, amb els gustos aburgesats, amb les línies merament ornamentals, amb la figuració... Doncs l’artista rereguardista trenca amb aquest trencament. La societat actual està infestada d’artistes, dissenyadors, fotògrafs, protofotògrafs, etc., que no pensen en altra cosa que en innovar peti qui peti. Algunes vegades peten ells, però d’altres fan petar el que es coneixia anys ha com a cultura. En qualsevol cas, romanen ancorats en la tradició avantguardista.

Perquè sí, reconeguem-ho d’una vegada per totes: les avantguardes s’han convertit ja en una tradició i han perdut aquell esperit de rebel·lió amb què van sorgir. Ara, els gustos aristocràtics i aburgesats, han deixat de ser les ornamentacions en rocaille per convertir-se en línies rectes i minimalistes. El problema, en el fons, és el següent: tant se val quantes oportunitats tinguem els humans per evolucionar, a la llarga, l’únic que fem és canviar un prejudici per un altre. De res no serveix que les dones abandonin la cotilla, si després l’han de substituir per una anorèxia.

Davant d’aquesta situació desastrosa, l’artista rereguardista opta per la soledat. Els moviments són molt bonics quan comencen amb tertúlies als cafès entre uns quants amics. Però quan les masses se l’apropien i el devoren, acaben convertint-se en el contrari del què predicaven. Per tant, l’artista de rereguarda és summament elitista, pot fundar tots els moviments que vulgui, però no hi permetrà l’entrada a ningú. Ell sol n’escriu el manifest, així s’assegura que ningú no el perverteixi.

Però, exactament, a què es dedica l’artista rereguardista? Ben bé no ho sap ni ell. Simplement, creu que trencar amb la tradició només per anar de “moderno” és una tonteria com una catedral. Encara hem d’aprendre i de gaudir molt de la tradició. Si la caguem tant (amb perdó per l’expressió), és precisament perquè no li hem fet el cas que li devíem. L’artista de rereguarda ho sap, per això no renega ni tan sols de les avantguardes, encara que s’hagin convertit en l’art oficial, doncs són una cosa del passat i, com a tal, han de ser respectades i escoltades. Les rereguardes no es veuen a simple vista, però ajuden a empènyer la societat desde la seva posició privilegiada. Busquen en el passat, rescaten allò que els sembla interessant i s’ho fan seu.

Jo no vull innovar. No perquè el fet en sí sigui negatiu, sinó perquè ja no respon a l’impuls de rebel·lió de l’artista, sinó a la voluntat comercial d’aviam qui la fa més grossa. Ningú no vol ser un geni creador, si no n’obté fama o diners. Doncs bé, per això ens embarquem en aquest negoci anònim i ruïnós, per demostrar que l’art encara pot ésser autèntic.